Hola família !
La Tardor va avançant i avançant i avançant... i aviat entrarem
a l’hivern i , aviat també, ens podrem tornar a veure, abraçar... i el més
important, que no em canso de repetir, ens podrem tornar a “viure” al
nostre estimat Espai Ca n’Eva.
En el GAM darrerament ressona molt i es parla de la
“Culpa- Habilitat”, i sobre aquest tema voldria traçar unes pinzellades a tall
de reflexió...
“La
decisión más importante de tu vida la tomas sin darte cuenta: cada uno de
nosotros decide ser víctima o protagonista de su propia existencia.”
Déu n’hi do!
Aquestes paraules poden sonar fortes però estan plenes de sentit i
d’objectivitat. Som lliures, sí som lliures del tot per triar quina serà la
nostra posició davant la vida.
“…Usted
no es responsable de un cáncer, pero sí es responsable de qué hace frente a
él.”
Es tracta de que no puc canviar què em fa la vida a mi
però, sí que puc triar què faig jo amb el que la vida em fa. Que realment només hi han
dues grans postures davant la vida i són, com hem dit, la de víctima i la de
protagonista. I és a nosaltres i només a nosaltres a qui correspon decidir
quina de les dues postures volem que sigui la nostra.
És cert, que no és gens senzill ja que si ens pregunten a
priori, tots decidirem ser protagonistes. Però també és ben cert que a
posteriori molts ens sorprendrem actuant com a víctimes i llençant pilotes
fora…I que per tant, precisament per la dificultat del tema haurem de ser molt
curosos en el procés de discerniment i necessitarem grans dosis de silenci i
contemplació per tal que el nostre jo interior d’una manera lliure i clara
pugui arribar a decidir amb claredat i fermesa...
Caldrà insistir en l’extrema necessitat de que cada dia
de les nostres vides compti amb uns moments de soletat, silenci i contemplació
(seria bo que hi poguéssim dedicar prou temps però, en tot cas no menys de vint
o trenta minutets diaris – I no comencem amb allò de que no tenim temps...que
tots sabem el que és perdre el temps davant de la tele, i altres coses, hores i
més hores...-).
Ara, en l’ADVENT,
tenim uns moments d’or per a posar en pràctica tot el que parlem aquí. De fet
en el mateix símbol de la corona d’advent hi trobem una al·legoria meravellosa
de l’essència de la vida.
“El
cercle, la corona d’advent és un símbol universal
relacionat amb el cicle ininterromput de les estacions, mentre que les fulles
perennes i les espelmes enceses signifiquen la persistència de la vida en
meitat del dur i obscur hivern.”
La vida no acaba amb l’arribada de l’hivern. La foscor
cobreix el cel i la neu cobreix els camps, tota nota de color sembla haver
desaparegut sota un mantell blanc i blau fosc o negre però...la primavera
tornarà i l’esclat de colors serà sempre més i més gran...LA VIDA MAI NO
DESAPAREIX... ES TRANSFORMA. I ES TRANSFORMA EN QUELCOM SEMPRE MERAVELLÓS, PLE
DE COLOR, PLE D’ENÈRGIA...VIBRANT...SORPRENENT
!!
La culpa ens arossega a la desesperança i el desencís...
Quan la culpa ve de fora de nosaltres...la “culpa-habilitat”haurem de fer una
sèrie de passes, que ja hem comentat i que tornarem a revisar més endavant. Però
avui convé que comencem a parlar de quan, en l’extrem contrari, veiem la culpa
com una cosa exclusivament nostra. Això, és molt possible que ens passi de
manera més accentuada en èpoques de festivitat quan ens sentim culpables per
riure, per estar contents...per passar-ho bé...Gairebé ens sentim culpables
d’estar vius ja que partim de la base que els nostres fills, els nostres éssers
estimats que han marxat no poden passar-s’ho bé com nosaltres...¿Perquè som
tant tossuts?, ¿Perquè ens encaparrem en ser tant lògics, tant científics...
tant cerebrals...tant negatius?...¿Perquè
no ens deixem endur com els infants pels nostres cors?, ¿Perquè no ens
abandonem en braços del SOMNI?...
Que ¿quin somni?, doncs l’etern somni de l’home des que
és home...l’evidència que la vida no pot començar, ni pot acabar en la matèria.
L’evidència que l’AMOR que som i que sentim ens depassa, ens...transcendeix!
Que ¿com fer-ho?, doncs abandonant-se, no pretenent tenir
respostes per a tot, no pretenent controlar-ho tot...abandonant-se, sí!
Abandonant-se com els infants en braços dels pares!... CONFIANT! Obrint-nos al
MISTERI !!!
Som humans, i sí de tant en tant en fem alguna i som
responsables d’algunes coses però, compte! ja que davant la mort dels nostres éssers estimats
correm el risc de fer-nos culpables de coses i d’actuacions que ni tan sols, en
molts cassos, depenien del tot de nosaltres. I compte també! Perquè quan
vulguem jutjar i encara més quan vulguem jutjar-nos a nosaltres mateixos el
primer que haurem de fer és partir de la base que som humans i en conseqüència
limitats.
També haurem de repetir-nos que la base de l’AMOR és el
PERDÓ i la capacitat de perdonar. I haurem de tenir molt clar que només sabrem
perdonar si som capaços de perdonar-nos a nosaltres mateixos...
Aconseguir incorporar a les nostres vides quotidianes
L’ABANDONAMENT, la CONFIANÇA, el PERDÓ... suposa un treball, un treball gens
senzill vivint, com vivim, immersos en una societat que només parla de
suposades “seguretats”, de desconfiança i de venjances. Però per molt difícil
que ens pugui resultar, només incorporant aquests valors a les nostres vides
diàries i convertint-los en una cosa tan normal per a nosaltres com el menjar,
el beure o el dormir...només així, farem que les nostres vides siguin realment VIDA VISCUDA i no només vida sobreviscuda.
Davant de l’advent tots esperem un Nadal, tots esperem quelcom nou,
vibrant, sorprenent...i ho esperem ja sigui des de la fe que ens vehicula la
nostra religió o ja sigui des del més profund i ancestral desig humà
representat en l’anhel de vida plena. Doncs bé cal preparar-nos, cal treballar
durant aquest temps d’espera per tal que sigui possible AQUESTA VINGUDA DE VIDA NOVA.
Aquest Nadal – 2016, pot ser un Nadal més, pot ser un
Nadal trist i horrorós, o pot ser el primer Nadal d’una nova època en les
nostres vides. Una nova manera de viure, una nova manera de relacionar-me amb
mi mateix i amb els que m’envolten...UN VERTADER NAIXEMENT. I això només depèn de nosaltres mateixos segons decidim ser víctimes o
protagonistes de les nostres vides...
Ànim i perseverança en el camí diari de la recerca del
sentit en les nostres vides.
Pel que necessiteu, i humilment puguem oferir, aquí ens
teniu.
Una abraçada llarga, tendra i plena d’amor, BON ADVENT i bona Diada de Santa Llúcia.
Miquel Mora.
Director de l’Espai Ca n’Eva
Matadepera - 13-12-16
