Hola família !

La Tardor va avançant i avançant i avançant... i aviat entrarem a l’hivern i , aviat també, ens podrem tornar a veure, abraçar... i el més important, que no em canso de repetir, ens podrem tornar a “viure” al nostre estimat Espai Ca n’Eva.

En el GAM darrerament ressona molt i es parla de la “Culpa- Habilitat”, i sobre aquest tema voldria traçar unes pinzellades a tall de reflexió...

“La decisión más importante de tu vida la tomas sin darte cuenta: cada uno de nosotros decide ser víctima o protagonista de su propia existencia.”

Déu n’hi do! Aquestes paraules poden sonar fortes però estan plenes de sentit i d’objectivitat. Som lliures, sí som lliures del tot per triar quina serà la nostra posició davant la vida.

“…Usted no es responsable de un cáncer, pero sí es responsable de qué hace frente a él.”

Es tracta  de que no puc canviar què em fa la vida a mi però, sí que puc triar què faig jo amb el que la vida em fa. Que realment només hi han dues grans postures davant la vida i són, com hem dit, la de víctima i la de protagonista. I és a nosaltres i només a nosaltres a qui correspon decidir quina de les dues postures volem que sigui la nostra.
És cert, que no és gens senzill ja que si ens pregunten a priori, tots decidirem ser protagonistes. Però també és ben cert que a posteriori molts ens sorprendrem actuant com a víctimes i llençant pilotes fora…I que per tant, precisament per la dificultat del tema haurem de ser molt curosos en el procés de discerniment i necessitarem grans dosis de silenci i contemplació per tal que el nostre jo interior d’una manera lliure i clara pugui arribar a decidir amb claredat i fermesa...

Caldrà insistir en l’extrema necessitat de que cada dia de les nostres vides compti amb uns moments de soletat, silenci i contemplació (seria bo que hi poguéssim dedicar prou temps però, en tot cas no menys de vint o trenta minutets diaris – I no comencem amb allò de que no tenim temps...que tots sabem el que és perdre el temps davant de la tele, i altres coses, hores i més hores...-).

Ara, en l’ADVENT, tenim uns moments d’or per a posar en pràctica tot el que parlem aquí. De fet en el mateix símbol de la corona d’advent hi trobem una al·legoria meravellosa de l’essència de la vida.

“El cercle,  la corona d’advent és un símbol universal relacionat amb el cicle ininterromput de les estacions, mentre que les fulles perennes i les espelmes enceses signifiquen la persistència de la vida en meitat del dur i obscur hivern.”




La vida no acaba amb l’arribada de l’hivern. La foscor cobreix el cel i la neu cobreix els camps, tota nota de color sembla haver desaparegut sota un mantell blanc i blau fosc o negre però...la primavera tornarà i l’esclat de colors serà sempre més i més gran...LA VIDA MAI NO DESAPAREIX... ES TRANSFORMA. I ES TRANSFORMA EN QUELCOM SEMPRE MERAVELLÓS, PLE DE COLOR, PLE  D’ENÈRGIA...VIBRANT...SORPRENENT !!

La culpa ens arossega a la desesperança i el desencís... Quan la culpa ve de fora de nosaltres...la “culpa-habilitat”haurem de fer una sèrie de passes, que ja hem comentat i que tornarem a revisar més endavant. Però avui convé que comencem a parlar de quan, en l’extrem contrari, veiem la culpa com una cosa exclusivament nostra. Això, és molt possible que ens passi de manera més accentuada en èpoques de festivitat quan ens sentim culpables per riure, per estar contents...per passar-ho bé...Gairebé ens sentim culpables d’estar vius ja que partim de la base que els nostres fills, els nostres éssers estimats que han marxat no poden passar-s’ho bé com nosaltres...¿Perquè som tant tossuts?, ¿Perquè ens encaparrem en ser tant lògics, tant científics... tant cerebrals...tant negatius?...¿Perquè no ens deixem endur com els infants pels nostres cors?, ¿Perquè no ens abandonem en braços del SOMNI?...

Que ¿quin somni?, doncs l’etern somni de l’home des que és home...l’evidència que la vida no pot començar, ni pot acabar en la matèria. L’evidència que l’AMOR que som i que sentim ens depassa, ens...transcendeix!

Que ¿com fer-ho?, doncs abandonant-se, no pretenent tenir respostes per a tot, no pretenent controlar-ho tot...abandonant-se, sí! Abandonant-se com els infants en braços dels pares!... CONFIANT! Obrint-nos al MISTERI !!!

Som humans, i sí de tant en tant en fem alguna i som responsables d’algunes coses però, compte! ja que  davant la mort dels nostres éssers estimats correm el risc de fer-nos culpables de coses i d’actuacions que ni tan sols, en molts cassos, depenien del tot de nosaltres. I compte també! Perquè quan vulguem jutjar i encara més quan vulguem jutjar-nos a nosaltres mateixos el primer que haurem de fer és partir de la base que som humans i en conseqüència limitats.

També haurem de repetir-nos que la base de l’AMOR és el PERDÓ i la capacitat de perdonar. I haurem de tenir molt clar que només sabrem perdonar si som capaços de perdonar-nos a nosaltres mateixos...

Aconseguir incorporar a les nostres vides quotidianes L’ABANDONAMENT, la CONFIANÇA, el PERDÓ... suposa un treball, un treball gens senzill vivint, com vivim, immersos en una societat que només parla de suposades “seguretats”, de desconfiança i de venjances. Però per molt difícil que ens pugui resultar, només incorporant aquests valors a les nostres vides diàries i convertint-los en una cosa tan normal per a nosaltres com el menjar, el beure o el dormir...només així, farem que les nostres vides siguin realment VIDA VISCUDA i no només vida sobreviscuda.



Davant de l’advent tots esperem un Nadal, tots esperem quelcom nou, vibrant, sorprenent...i ho esperem ja sigui des de la fe que ens vehicula la nostra religió o ja sigui des del més profund i ancestral desig humà representat en l’anhel de vida plena. Doncs bé cal preparar-nos, cal treballar durant aquest temps d’espera per tal que sigui possible AQUESTA VINGUDA DE VIDA NOVA.

Aquest Nadal – 2016, pot ser un Nadal més, pot ser un Nadal trist i horrorós, o pot ser el primer Nadal d’una nova època en les nostres vides. Una nova manera de viure, una nova manera de relacionar-me amb mi mateix i amb els que m’envolten...UN VERTADER NAIXEMENT. I això només depèn de nosaltres mateixos segons decidim ser víctimes o protagonistes de les nostres vides...

Ànim i perseverança en el camí diari de la recerca del sentit en les nostres vides.

Pel que necessiteu, i humilment puguem oferir, aquí ens teniu.

Una abraçada llarga, tendra i plena d’amor, BON ADVENT i bona Diada de Santa Llúcia.

Miquel Mora.
Director de l’Espai Ca n’Eva

Matadepera - 13-12-16